RÀDIO,RADIOFONISTES I SOCIETAT, UNA HISTÒRIA COMPARTIDA

Armand Balsebre Torroja, catedràtic de Comunicació Audiovisual i Publicitat  de la Universitat Autònoma de Barcelona ens aproparà a la història de la ràdio, donant-nos una visió panoràmica.

Autor dels llibres “Història de la Ràdio a Espanya” i “Les Cartes de la Pirenaica” entre d’altres que poden completar aquesta història radiofònica.

Aquest món  és un fer i un desfer, coses que es donen per certes i d’altres que no ho són.

La professió radiofònica està poc interessada a recuperar la memòria històrica, no interessen els fets ja passats.

Des de fa 6-7 anys se celebra el dia mundial de la ràdio que coincideix, en aquesta ocasió, amb el dia de la conferència, 13 de febrer. El col·lectiu espanyol ho va demanar a la UNESCO i es va acceptar la proposta.

Exposarem alguns mites  que es donen al voltant del tema:

  • No és cert que ràdio Barcelona fos la 1ª emissora. La 1ª va ser Ràdio Ibèrica  que va començar les seves emissions  l’any 1923. No hi havia legislació. El 1920 s’obre la primera ràdio als EUA
  • Maria Sabater no va ser la primera locutora de ràdio Barcelona, era una secretaria administrativa. L’any 74 es fa una emissió dient que era de  l’any 24/26. El primer locutor va ser Rafael del Caño  de qui no es parla mai.
  • L’any 1925 Toresky (locutor) feia monòlegs i creava personatges amb la seva veu. Apareix Miliu, un nen que en realitat no existia però va tenir molt d’èxit i va rebre un premi.
  • La ràdio és un mitjà per distreure als burgesos. A poc a poc pensen que pot arribar  al poble i així donar informació de futbol, de política…i així fer arribar els missatges que interessen.

La primera estrella de la ràdio va ser Carlos Fuertes Peralva de Cadena Unión Radio (antiga SER) i retransmet el campionat de futbol del 1929- 1930.

Eren temps difícils i tothom volia saber com anava la guerra. La ràdio s’escoltava als ateneus, bars, carrers, pisos amb finestres obertes…

Es parla de la nit negra del franquisme any 34, del 39 a 42 dels nazis. L’any 37 es comença a donar publicitat  i l’any 43 la ràdio es desvincula  d’Alemanya. Podem dir que a partir de 1952 es trenquen els esquemes i entrem a la modernitat.

La ràdio s’utilitza per fer propaganda religiosa, es fan serials adreçats a les dones. Tot allò que triomfava a la ràdio moltes vegades es passava al teatre o es feia alguna pel·lícula. Podem recordar “Ama Rosa” de Guillermo Sautier Casaseca amb Juana Jinzo.

Apareix Elena Francis, altre gran mite de la ràdio ple de mentides: Les cartes que es llegien per la ràdio se les inventaven els guionistes, en privat contestaven les cartes que enviaven algunes dones, però mai van ser llegides en públic. Les que es llegien per antena, tractaven molts temes de bellesa: barbs, pits, maquillatges…, ja que l’empresa fabricava productes d’aquest tipus. A la masia de Cornellà es van trobar un milió de cartes  fetes malbé  pels ratolins i les humitats. A l’arxiu del Baix Llobregat s’han rescatat unes 100.000.

Els consultoris i els serials tenien com a objectiu “atrapar” dones, el futbol i els toros “atrapar” homes i tots ells eren objectius de la publicitat.

En l’actualitat hi ha al voltant de 4000 emissores a Espanya de les quals un 50% són il·legals. Entre els anys 1924 i 1933 tan sols eren 8.

A cada època hi ha locutors que agraden a la gent escoltant amb gust les seves cròniques. Podem destacar a Soler Serrano dels últims temps del franquisme, Iñaki Gabilondo en la Cadena SER i Luis del Olmo en diferents emissores.

Actualment, es donen sous precaris, es fan enquestes que en molts casos són inventades, guanya qui paga més i això ens fa preguntar:

Quin és el futur de la ràdio? Podem donar dos motius que faran que no desaparegui:

Per una banda potencia la imaginació del que l’escolta i per altra fa un servei públic d’acompanyament.

           

Lola Aurín

 

 

 

 

 

 

 

Publicat a General