Migrants en trànsit: abusos i negocis

Desprès de la presentació del nou curs per part de la nova  alcaldessa de Barberà, el Sr. Pedro Pantoja i la Sra. Helena Maleno van començar les seves exposicions sobre el tema dels Migrants en  trànsit: abusos i negocis.

Venir  a “denunciar la situació de vulnerabilitat i abusos que pateixen les persones migrants que volen arribar a EEUU o Europa  és el centre de la tasca d’aquests dos defensors dels Drets Humans.”

Dins del Projecte Ciutats defensores dels drets humans s’ha tractat d’aquest tema que parla de la indefensió, setge sistemàtic i patiments que pateixen les persones que fugen de la pobresa, de la guerra, de les persecucions, etc.

Segons la Sra. Helena Maleno, la majoria dels migrants que arriben a Ceuta i Melilla venen de l’Àfrica negra ( Guinea Conakry, Mali, Camerun , etc.) Fugen de la pobresa, la violència, de l’ablació genital, de l’èbola, de l’ islamisme radical, de la falta d’alternativa laboral,etc. Cauen en mans de les xarxes mafioses que sovint els deixen morir desprès d’agafar-los els seus diners.  Milers de dones embarassades al llarg del viatge, utilitzades com a moneda de canvi sexual.

El racisme de l’Àfrica blanca envers l’Àfrica negra produeix que en comptes d’acollir-los es trobin sovint amb el rebuig i la mort. Més de la meitat moren a la Mediterrània.

Argèlia i Marroc organitzen atacs constants amb l’objectiu de no deixar arribar els  migrants a Ceuta i Melilla. Els països europeus paguen perquè els migrants no arribin a Europa.

El Padre Pantoja ens explica que cada dia 500 persones intenten entrar als EEUU des de Mèxic. Fugen de la Amèrica Central: dels enfrontaments militars , dels huracans, de la corrupció política, de la gana, de la falta d’alternativa laboral, etc. Igual que a l‘Àfrica es troben amb les màfies, la incomprensió, la violència i la mort.

El quadre que ens han presentat aquestes persones dedicades a ajudar els migrants és desolador, terrible.  Busquen Jurisprudència internacional per a condemnar la detenció  de migrants, però amb resultats molt minsos.

Les que pateixen els pitjors ultratges són les dones per a les que fins i tot la opció laboral és des del sexe.  En “Belen, posada del emigrante” intenten “convertir la frontera doliente y vulnerable en espacio humano” (sic).

“NUEVO PARADIGMA DE MUJER Y GÉNERO DESDE LA MUJER MIGRANTE”.

Pilar Gimeno

 

 

 

El Sr. Albert Beorlegui comença la seva tercera conferència a la nostra Aula amb la seva frase favorita: “Bona tarda, nens i nenes. Aquests que tinguin esperit de nen desfruitaran amb aquesta conferència.” I així va ser. Tots i totes ens van  tornar nens i nenes i van desfruitar molt amb la música i la dansa dels clàssics musicals americans.

Va parlar de l’època daurada  dels musicals, els anys 50, i del principi de la seva decadència, els 60.

La pel·lícula més popular de tots els musicals surt de la Metro Goldwyn  Mayer, “Cantando bajo la lluvia”, al 1952. Ja no apareix el Paris, anys vint, apareixerà Hollywood. Les cançons  son de Arthur Fritz, el productor de la pel·lícula. A la famosa cançó que canta i balla Gene Kelly sota la pluja l’actor estava a 38 de febre i el Departament d’efectes especials de la  Metro va barrejar l’aigua amb llet, perquè semblés que plovia molt fort. Pel·lícula alegre, optimista, desenfadada… Diu el Sr. Beorlegui que els metges haurien de receptar a la gent veure, al menys un cop  l’any, “Cantando bajo la lluvia”.

Oregon 1950, Stanley Donen dirigeix una pel·lícula amb el nou sistema de Cinemascop , pantalla més gran i allargada, que explicava la vida als pobles i al camp. Desprès es filmaria també amb el sistema anterior. Es va rodar amb quatre duros i es nota als decorats de cartrò-pedra . Els actors eren ballarins i això també es nota. Estic parlant de “Siete novias para siete hermanos”. Va ser molt nominada als oscares.

Com a director destaca Vicent Minelli, nascut a Chicago, casat amb l’actriu Judi Garland i pare de la Liza Minelli. Va ser director de drames dels anys 50 com “Madame Bovary”. Al 1953  va dirigir el musical “Melodies de Broadway” amb Fred Astaire sobre el mon de la faràndula.  “Todo lo que ocurre en la vida puede ocurrir en escena”.

Arthur Fritz, que tallava el bacallà a la Metro, va produir 40 pel·lícules musicals.

També hi havia altres empreses productores com la Warners, que va fer pocs musicals, però alguns de famosos com “Ha nacido una estrella “ con Judi Garland i James Mason.

La Paramount  amb “Navidades blancas”o “Música y lágrimas” que relata la vida de Glenn Miller i com que va morir en un prostíbul, i això no els agradava per un heroi americà , el fan morir d’un accident d’avió.

La veritable competència de la Metro era la 20 Century Fox.  Les famoses pel·lícules de la Marilyn Monroe, gran cantant i comedianta, “Los caballeros las prefieren rubias” al 1952 i d’altres, hi van contribuir.  Desprès “El rey y yo”(1956), “Sonrisas y lágrimas”,etc., grans èxits del teatre a Brodway, que també ho van ser al cinema.

No hi ha pel·lis petites, depèn de la seva influença . Per exemple “El gran Caruso” amb Mario Lanza al 1951 va ser molt important per dos nens: un a Catalunya, Josep Carrera, i un altre a Itàlia, Luciano Pavarotti.

Als 1960 triomfa ”West side story”, que ja es un musical urbà, de tribus urbanes. Molt diferent.

1964, “My fair lady”, 1969 amb ”Hello Dolly”, etc. Poc a poc comença ja la decadència.

Amb DVD han restaurat i publicat moltes d’aquestes “pel.lis”.

Pilar Gimeno

 

Publicat a General