L’EXPEDICIÓ DE SIR JOHN FRANKLIN: la gran tragedia de l’exploració àrtica

A la plaça Waterloo de Londres hi ha un monument funerari dedicat a Sir John Franklin amb una falsa inscripció, perquè el presenta com l’heroi que va trobar el Pas del Nord-oest que unia l’Atlàntic amb el Pacífic.
Qui ho va fer de veritat va ser el suec Amundsen ,que va aconseguir recórrer el Pas del Nord-oest al costat d’uns altres sis integrants. El seu recorregut els va portar per la Badia de Baffin i els estrets de Lancaster, Peels i Poe fins a assolir la regió actualment coneguda com a Nunavut (Canadà). Allà van romandre dos hiverns en activitats d’exploració. Durant aquest temps va ampliar els coneixements sobre el magnetisme de la Terra, que havia estudiat anteriorment a Holanda.
També va estudiar els habitants locals coneguts amb el nom de “netsilik”, per aprendre les seves tècniques de supervivència. Va aprendre a usar trineus amb gossos de tir. Va continuar viatge al sud de l’Illa Victòria, l’expedició va travessar l’arxipèlag Àrtic i el 17 d’agost de l’any 1905 va arribar a Nome, a la costa pacífica d’Alaska.
El contraalmirall Sir John Franklin va ser capità de la Royal Navy i explorador de l’Àrtic anglès. Ell, i tots els membres de la seva expedició, van morir a l’Àrtic canadenc mentre pretenien trobar el Pas del Nord-oest. Va morir l’11 de juny de 1847 a l’illa del Rei Guillem. El què va passar als membres d’aquesta expedició va ser un misteri sense resoldre fins 12 anys desprès de la seva desaparició.
La desaparició de l’expedició de Franklin va motivar una activitat frenètica a lÀrtic. Lady Franklin va pagar diverses expedicions de recerca, mentre que altres es van desplaçar a l’Àrtic simplement perquè la recerca de Franklin havia captivat la imaginació popular. Va haver fins a deu vaixells britànics i dos estadunidencs dirigint-se a l’Àrtic. Amb tot, el resultat no va ser molt positiu, ja que es van perdre moltes vides en la recerca de Franklin i, en realitat, buscant el Pol Nord.
L’estiu de 1850, diversos dels vaixells que buscaven l’expedició de Franklin van trobar-se a l’illa de Beechey, al canal de Wellington, lloc on es van trobar els primers rastres de l’expedició desapareguda: les tombes de tres homes que havien mort per causes naturals el 1846.
L’estiu de 1850, diversos dels vaixells que buscaven l’expedició de Franklin van trobar-se a l’illa de Beechey, al canal de Wellington, lloc on es van trobar els primers rastres de l’expedició desapareguda: les tombes de tres homes que havien mort per causes naturals el 1846. Però ni Franklin ni els seus homes havien deixat cap missatge que pogués orientar en la seva recerca.
El 1854 l’explorador John Rae va descobrir més evidències del destí de l’expedició de Franklin. En realitat Rae no estava buscant a Franklin, sinó que estava explorant la península de Boothia per a la Companyia de la Badia de Hudson. Durant el seu viatge, Rae va trobar un inuit que li va parlar d’un grup de 35 o 40 homes blancs que havien mort de fam prop de la desembocadura del riu Back. L’inuit li va mostrar diversos objectes que van ser identificats com a pertinences de Franklin i els seus homes, així com ganivets fets amb trossos d’acer dels vaixells abandonats per Franklin.
Lady Franklin va encarregar una darrera expedició sota el comandament de Francis Leopold McClintock amb l’objectiu d’investigar els informes de Rae. L’estiu de 1859 McClintock va trobar un document en una fita de pedres aixecat en la primera expedició de James Clark Ross uns anys abans a l’Illa del Rei Guillem. Aquest document havia estat escrit en dues dates diferents: la primera el maig de 1847, redactada pel tinent Gore, un oficial de l’expedició, es descrivia breument la ruta de l’expedició fins a aquest moment, la segona i posterior, del 25 d’abril de 1848, signada James Fitzjames i Francis Crozier, capitans del HMS Erebus i el HMS Terror respectivament, donava notícia de la tragèdia que estava passant a l’expedició, datant la mort de Franklin l’11 de juny de 1847 i proporcionant a més altres detalls, com que els vaixells havien quedat atrapats al gel des del 12 de setembre de 1846, i que fins a aquesta data 9 oficials i quinze homes havien mort i els supervivents havien abandonat els vaixells el 22 d’abril per dirigir-se al sud i intentar aconseguir el riu Back. McClintock també va trobar diversos cossos i una increïble quantitat d’equip abandonat.

Pilar Gimeno

Publicat a General