LA BATALLA DE L’EBRE. Guerra, política i diplomàcia.

Negrín i Azaña.

Martí Marín Corbera, doctor en Història Contemporània     

La batalla de l’Ebre fou, sense cap mena de dubte, la decisiva per a la sort de la Guerra Civil. Ara bé, la seva importància i la seva evolució – com passa tot sovint – no depengueren només del que succeïa als fronts de combat. Tenint a tocar la sortida a la zona de Miravet i Gandesa el ponent va preferir encarar el discurs cap a la política dels dos bàndols, i les seves relacions amb l’exterior. La diplomàcia internacional també va prendre decisions que van afectar l’última gran batalla.

Si els països estrangers pensaven que seria un cop d’estat de solució ràpida en el temps, per què va durar tant?

Comparem els dos exèrcits: No es van revoltar tots els generals de l’exèrcit. Sí els comandaments de sota per l’ànsia de trobar millores personals. En el bàndol franquista es va disposar d’una capacitat de maniobra professional dels soldats. A més estaven especialitzats en les guerres que feien al nord d’Àfrica on actuaven contra els civils amb el terror. En el bàndol republicà, inicialment, les forces militars van estar formades per milícies d’eficàcia militar escassa. Mesos després el nou exèrcit, format per lleves, va mostrar-se fort a la defensiva, però va fracassar quan va tractar de realitzar maniobres importants. I és que el més greu que va patir l’exèrcit del bàndol republicà va ser la manca de comandaments vàlids en els nivells mitjà i inferior.
La Unió Soviètica venia armes al Govern Espanyol a canvi de cobrar-les. Alemanya venia armament al bàndol franquista a crèdit. Itàlia els hi subministra armes i soldats (Legió Còndor i la CTV) i no va cobrar mai.
Madrid era una ciutat significativa que desitjaven els franquistes encara que el govern i els Ministeris ja s’haguessin traslladat cap a València i després cap a Barcelona. Tenia una població important i, a més, 500.000 refugiats. Sempre va ser el punt d’atenció per conquistar-la o alliberar-la de l’altra i pel qual es van produir batalles com les de Brunete, Belchite, Jarama… Quan ja va ser agafada pels franquistes, el govern republicà va intentar fer un corredor des de Catalunya fins a la zona de València per socórrer als refugiats que per davant només tenien el mar. Per altre banda quatre-centes mil persones havien passat la frontera francesa vers l’exili.

Política:
El mes de setembre de 1936, Azaña va anomenar cap de Govern al socialista moderat Francisco Largo Caballero. Els fets de maig del 1937 van provocar la caiguda d’aquest.
Va ser succeït pel catedràtic en medecina i socialista Juan Negrín. La majoria del seu govern és dins d’una agenda humanista, amb un pla polític, militar i de retirada ordenats. Alguns però  insisteixen en la consigna de resistir.
En aquest clima de tensions, el govern republicà va decidir llançar una ofensiva a l’Ebre per aturar l’avanç franquista cap a València, guanyar temps per reorganitzar l’exèrcit i connectar el seu territori. Durant quatre mesos la batalla de l’Ebre es va plantejar com una batalla de desgast, amb combats front a front i bombardejos constants. La superioritat artillera i aèria franquista va obligar l’exèrcit republicà a retrocedir.

Diplomàcia:
Internacionalment, l’apaivagament francobritànic davant Hitler que pretenia la reunificació de l’Imperi alemany, de retruc destruïa els darrers vestigis d’esperança d’una aliança antifeixista amb les grans potències. Així el setembre de 1938 Alemanya suspèn l’enviament d’armes a Franco. Mussolini també retira els seus soldats d’Espanya. La segona guerra mundial està a punt de començar.

El 28 de febrer de 1939 el president de la República, Azaña, dimiteix. El dia abans, el 27 de febrer, els governs del Regne Unit i França havien reconegut el règim de Franco. La guerra civil va concloure.

Montserrat

Publicat a General