El silenci dels Telers

 

Assumpta Montellà ens ha explicat la història de les 16 Colònies que van formar-se a la ribera dels rius Ter i Llobregat, dit el riu més treballador del món.

La primera persona que va entrevistar l’escriptora recordava que, quan anava de casa a l’escola, sentia el soroll del “tracatra” dels telers i així, amb el record de la seva infantesa, va començar el relat.
A les Colònies jo pensava que era un lloc difícil per viure a causa de la repressió que semblava haver-hi, però les dones entrevistades pensaven que era una sort en aquell moment de poder viure en un lloc amb feina segura i un Amo que pensava pels seus treballadors i treballadores. Aquestes eren invisibles, no contaven per res només per treballar a meitat de preu tot i ser el 80% de la mà d’obra.

Després del 1714 la Catalunya derrotada va començar a negociar amb el seu aiguardent i així van anar a Amèrica del Sud i portaren coto, i l’any 1798 es va inaugurar la 1ª filadora automàtica a Berga per “La Bergadana” i queda imposada la dita “Reus- París- Londres”.

L’avantatge del preu dels terrenys, la docilitat dels treballadors enfront dels de Barcelona, i l’aigua dels rius va fer que s’establissin les Colònies al Bergadà i Alt Llobregat. La 1ª va ser “Cal Rosal” amb un Amo que quan tenia problemes amb algun treballador deia: “Esto se arregla con pan i hojas de catecismo”.

Les dones s’ajudaven molt entre elles.  El punt de reunió solia ser el safareig i, quan, després de la guerra, les dones dels republicans eren represaliades i no els hi donaven feina, les seves companyes treballaven una o dues hores per elles.  El dissabte posaven la gorra al mig dels telers. Totes hi posaven els diners que podien, d’aquí ve l’expressió “viure de gorra”.

El món de les Colònies és fet de petits retalls i com que tot té la seva fi, arriba el moment que l’Amo marxa, tanca la Colònia sense avisar i el drama comença.  Les dones ploren perquè veuen que aquell passat no era tan bo, elles eren la Colònia i la havien defensat sempre.

Aquest relat és un homenatge a les dones que s’hi van deixar la pell i la vida.

Maria Alcobé

 

 

 

 

 

Publicat a Notícies